Copenhaguen, una breu visita: del 3 al 6 de maig

Organitzat per l’Agrupació de Jubilats un grup de 21 persones hem gaudit de l’estada a la ciutat de Copenhaguen i voltants. Uns dies esplèndids, quant al temps i quant a tot el que hem pogut visitar.

Aquesta és una visió personal i subjectiva que no pretén, de cap manera, explicar com és la ciutat, el país i/o els seus habitants.

Els que vam emprendre aquest viatge vam estar assistits en tot moment pel guia de l’agència responsable del viatge que ens va acompanyar i pels responsables de l’Agrupació, a més pel guia local, un home una mica controvertit però que es va esforçar en complir la seva funció i facilitar qualsevol cosa als viatgers. Potser es notava que no era un “indígena” —danès—, sinó un veneçolà que havia corregut món i feia anys que estava instal·lat entre Dinamarca i Suècia, per la qual cosa de vegades volava massa alt i es perdia entre els núvols, però repeteixo, va voler fer fàcil les coses als viatgers.

Dinamarca, segons classificacions per països quant a la felicitat, que ja sabem que és un concepte molt relatiu, resulta que està en els primers llocs de la classificació, és a dir, els seus ciutadans se senten satisfets de viure on viuen. El perquè de tot plegat és degut a un conjunt de coses. Sembla que la voluntat igualitària —relativament— és un concepte estès per tot el país i ja sabem que la igualtat dins el liberalisme s’aconsegueix via impostos. Luis  –el guia local— en va fer una explicació extensa, en el sentit de que el 40% dels ingressos van a parar a impostos. No va parlar de la progressivitat però segur que forma part d’aquest capítol. La contrapartida és prou clara: l’educació i la sanitat, especialment, formen part d’aquest conjunt. Els ciutadans danesos tenen accés a aquests serveis bàsics sense haver de pagar altres contribucions. Les carreteres i autovies són d’ús general, en tot cas queda el capítol especial del “Pont” que uneix Dinamarca i Suècia, una obra d’enginyeria molt importat que, és de pagament. Ens diu en Luís que el preu per trajecte en cotxe particular ve a costar uns 50 €.

Les qüestions ecològiques són importants per als danesos, però també mantenen alguna contradicció que no ens van saber explicar el motiu. Es tracta del preu de la gasolina i el dièsel. El dièsel és més contaminant i així i tot el preu de venda és força més econòmic que la benzina. Mentre la gasolina la venen a 10,3 corones el litre, el dièsel està a 8,5 corones. El guia ens diu que sí, que és cert i que ell que cada dia va a dormir a Suècia, allí és just el contrari.

Tot i formar part de la Unió Europea Dinamarca ha conservat la moneda pròpia —la corona— que, aproximadament 1 € equival a 7,5 corones.

És evident que el conjunt dels ciutadans tenen idees diferents quant a la política i que també tenen partits extrems. Així l’extrema dreta —Partit del Poble Danès— suposa un 21% dels vots, una xifra considerable però molt per sota d’Hongria, Polònia, Àustria, la republicana França i Espanya, on no hi ha cap partit d’extrema dreta (ha, ha, ha), perquè com tots sabem i patim, estan integrats en el partit de govern, el PP.

(dades actualitzades)	Superfície km2	Població milions	PIB milions €	Atur
Dinamarca	43.000	5,6	266.000	6,2%
Catalunya	32.000	7,5	224.000	15,2%

El Guia de Culturalia ens va fer una referència històrica força interessant quant a l’origen del poble danès i dels víkings. Emprenc aquí una aventura complicada i puc, sense voler, resumir malament el que va dir, cosa que no pretenc, sinó només donar una pinzellada del que ens va explicar. Els danesos tenen un origen germànic, visigòtic, diferenciat d’altres pobles bàltics. Es reconeix, segons els estudiosos, en els propis noms de les ciutats, dels castells, dels reis. Aquest origen sembla que els podria fer més “civilitzats” que els seus veïns suecs, guerrers violents i amants de conquestes i batalles, igual que els propis víkings que havien arribat a Astúries, París, Anglaterra i totes les ciutats de la riba del mar del nord.

Pel que respecta als catalans, l’origen visigot, que és indubtable, va ser amorosit per la influència de Carlemany i del seu imperi carolingi, d’alguna forma també l’origen d’Europa. Això no obstant, quan Carlemany estava massa enfeinat amb els víkings que havien arribat a Paris, va decidir suspendre la tutela sobre els comptats de Barcelona i de facto, és el moment en què es produeix la independència. El nom de rei no va ser utilitzat pels comptes de Barcelona mentre estaven sota la Marca Hispànica, un període breu que marcà de forma important les institucions i les formes de govern. Com explica l’historiador John Elliot en la seva “España Imperial”, el rei, a Catalunya estava subjecte al control de les Corts, mentre que a la corona castellana el rei era (i és) absolutista. D’aquí ve la diferent forma d’enfocar els problemes entre catalans i castellans. Però deixo aquesta referència només com a introductòria i sense que sigui massa fiable la reproducció de l’explicació del guia de Culturalia, i seguim amb el viatge, que és el que aquí ens ocupa.

Dia 3 de maig.

Un autocar ens porta des de la plaça Universitat fins a l’aeroport. L’avió de la companyia Vueling surt a les 10:25 per arribar a les 13:25.

Recollim maletes i ja ens espera el guia local —Luis— que ens acompanyarà durant tot el viatge. Anem a l’Hotel Imperial, ben situat i ben condicionat, per deixar les maletes i prendre possessió de l’habitació, cosa que es fa ràpidament.

Anem a canviar uns pocs euros, ja que ens explica que a Dinamarca es pot pagar tot amb la targeta de crèdit. Es arribem fins la casa de canvi que ens canvia a un tipus de 7,4 corones per 1 euro. 

Hem de dinar i ens aconsella arribar-nos fins al Fish Market on podem comprar una mica de dinar i fer-ho ràpidament. La proposta resulta prou encertada. Allí trobem una mica de tot, però podem provar els smorrebrod, o sandvitx sense tapa o obert, en el que sobre un pa de civada i mantega s’hi posa peix, carn, marisc, verdura, o el que et vingui de gust, tot amb salses. La veritat que és prou bo i amb una cervesa i un parell d’aquests smorrebrods en tenies prou per esperar el sopar. Com a exemple un sandvitx gran, per dos, amb gambes (daneses, no de Palamós) i una salsa com maonesa amb tàperes i dues cerveses, un total de 119 corones (uns 16 €).

Com fa un dia esplèndid, i per si els dies següents no fa tan bon temps, el guia ens aconsella fer una breu visita al port nou, el barri de Nyhavn, un barri pintoresc al voltant d’un curt canal on, a banda i banda, hi ha cases multicolors, restaurants i ambient de relax. No era així en l’època en que hi vivia Hans Christian Andersen, en que era un barri de mala reputació i misèria.

Enganxada al canal i a la plaça Kongens Nytorv hi ha l’àncora d’un veler del S.XIX que s’ha convertit en un monument a les víctimes de la II Guerra Mundial. 

Desprès d’un breu tomb, tornem a agafar el bus que ens durà al Tívoli. Faig esment de l’activitat de pujar i baixar del bus que ha estat una de les gimnàstiques més freqüentes de tot el viatge.

El Tívoli, una de les icones de Copenhaguen. És un parc d’atraccions i un centre cultural. Està al bell mig de la ciutat i és un parc molt estimat pels danesos. Probablement, quan fou creat en 1843, no n’hi havia cap altre en tot Europa.

Arribem i Luis ja mostra les seves dots de conductor simpàtic, i proposa fer una foto del grup. Ens repeteix, compte amb les bicis doncs quan envaeixes el seu carril pots resultar atropellat i a Copenhaguen tothom va en bici, i veus bicis en tots els carrers i direccions i per la nit somies bicis. Cal destacar una característica, i és que aquestes bicis no estan

lligades al seu suport, si més no, n’hi ha moltes que no ho estan. És a dir, com diu Luis has d’anar amb compte amb les bosses i carteres, no hi ha violència, però si fas cara de tan encantat... és com si els convidessis a robar-te.

Entrem al parc. Un parc molt ben cuidat. Flors per tot arreu. Llacs, alguns animalons inofensius, com indiots reials, gallines de Guinea, i alguns altres. Les atraccions, tot i no ser les més bèsties del continent, no s’han fet per a nosaltres, i ens les mirem més aviat amb cara d’angúnia. L’aspecte general és que són atraccions de “fira” de poble, però amb un cert regust romàntic de quan ho van construir.

Hi ha representacions, i en un teatret just a l’entrada del parc, una companyia de mim i dansa representen una funció clàssica, on surt el pallasso (que és veu és un personatge del Tívoli), l’arlequí, el noble, la noia maca, l’encantat, etc. Fa fred i alguns ens desem a l’hotel que està ben a prop. Com no sabíem aquesta circumstància de la proximitat, l’organització demana que el bus estigui davant del Tívoli uns minuts abans de les 7 de la tarda, tot i que finalment ningú l’utilitza.

Sopar pel nostre compte. Cadascú explica una història diferent, però tothom està content perquè els restaurants triats han estat correctes i no gaire cars. A l’hotel, en el seu propi restaurant italià, per un plat de pasta magnífic amb peix (escamarlà i dos o tres gambes) i una cervesa, un total de 200 corones (27 €).

I ara cap a dormir, és a dir, a barallar-se amb aquella cosa tan pràctica que és un “nòrdic” que et dóna calor quan no la necessites i et fots de fred quan et surten els peus fora de la seva cobertura.

Dia 4 de maig

La sortida del bus és a les 9 del matí. Abans, cadascú pel seu compte i en l’extens assortit de menges de tot tipus que ens ofereix el nostre hotel, esmorzem.

Una circumstància que tots agraïm és que tan l’hotel com el bus tenen connexió wifi, que com tots sabem és una cosa molt necessària per sobreviure en la nostra civilització.

Anem a veure la sireneta, situada una mica a les afores ja gairebé en mar obert. Pel camí resseguim algun dels paisatges que ja coneixem, doncs la ciutat és petita i tornar a passar pels mateixos llocs resulta inevitable. Passem per davant de les casetes grogues dels quarters militars i arribem on és la sireneta. No hi ha gaire gent i podem fer les fotos que toquen. De l’escultura ja no sabem quina versió és ja que com han publicat els diaris ha sofert diversos atemptats que la van fer  malbé. Ara està situada una mica més endintre del mar, amb la qual cosa està més protegida. És obra d’un escultor danés — Edvard Eriksen i està inspirada en un conte d’Andersen.

Tornem al bus i cap a veure el Nationalmuseet  que recull peces relacionades amb la història de Dinamarca i altres de la resta del món. El problema va ser que vam fer la visita sense referències de quines coses calia veure i llegir tots els panells era una tasca improva fora de les nostres possibilitats, així doncs que vam concentrar-nos en restes dels víkings, com cornes d’or, restes de naus, joies,...

 












Continuem cap on teníem previst en l’agenda: Amaliensborg Slot, però per veure el canvi de guàrdia que té lloc a les 12 del migdia, ja que tornarem un altre dia per veure un dels quatre palaus que es visita i l’església de Marmorkirken, també del conjunt.

Explicacions sobre qui ocupa cadascun dels tres palaus restants, la reina Margarida que sembla té una bona imatge entre els danesos i els seus fills. El canvi de guàrdia no és la de gala, i tot i que s’esforcen en fer una bona comèdia resulta un pèl monòtona. Així i tot ens atipem de fer fotografies. En un dels palaus ens fan notar un petit elefant blanc i constatem que l’elefant és un dels distintius de la reialesa danesa quin guardó més preuat és l’ordre de l’elefant, són coses de la reialesa, els uns ho incrusten en els seus distintius i els altres en

la seva escopeta. Ens hem de fixar en si hi ha bandera o no, per saber si algun membre de la reialesa està al palau, tot i que finalment no ens acabem d’aclarir si hi són o no, i per altra banda tampoc hi som convidats.

 

De tornada, i de camí cap al restaurant per dinar, passem davant de la Borsa que avui no té

aquesta activitat i no està oberta al públic. Un edifici del 1600 amb una façana renaixentista, els teulats de coure verd i un capitell impressionant de 54 metres d’alçada, decorat amb cues de dracs entrellaçades. Dalt de tot hi ha tres corones que representen Dinamarca, Suècia i Noruega.

Continuem per davant de l’estació central de trens i al costat del Tívoli, on baixem per dinar. Un bon dinar, salmó, costellam de porc, gelat, cervesa, però una certa incomoditat a causa de la calor. Ens van situar en una espècie de lluernari on a més del sol teníem calefacció que no podien tancar doncs estava connectada amb el parc Tívoli. En algun moment del viatge havíem vist unes xemeneies al carrer de les que sortia vapor, a l’estil de Nova York. El guia ens confirma que efectivament, hi ha aigua calenta per calefacció i sanitària centralitzada per tota la ciutat, tot i que la confirmació va quedar una mica a l’aire.

Desprès de dinar visita a Christiania, una cosa rara que es va crear l’any 1971 quan una sèrie d’okupes i hippys va prendre uns barracons militars abandonats i va crear una comuna. Un “experiment social” format per una gent que no paga impostos i rep beneficis socials. La droga circula amb una total llibertat i la policia difícilment hi entra, no tant perquè siguin violents, que no ho són, sinó perquè no hi ha forma d’incorporar-los en una societat més

endreçada. Les pintades, la marihuana, la brutícia, està a flor de pell. Cal saber que existeix però no és un panorama gaire engrescador perquè a l’igual que en altres llocs d’aquest estil, veus persones absolutament perdudes que no saben ni de quarts ni d’hores.

Al costat mateix de Christiania i en el mateix barri de Christianshavn veiem, des del bus l’esglèsia Vor Frelsers Kirke, on la singularitat és el seu extraordinari capitell, al que s’accedeix des d’una escala exterior. S’explica la llegenda del seu arquitecte que quan es va adonar que l’escala girava en sentit erroni es va suïcidar. Una llegenda que es va dur a una pel·lícula, però que no és certa.

Per acabar la jornada ens queda un passeig en barca. Fa un dia excel·lent i resulta prou adequat per embarcar-se. Tornem doncs cap a Nyhavn per embarcar-nos. Ara parem atenció a l’àncora al mig del passeig que commemora els danesos morts en la II Guerra Mundial.

Veiem el canal de Nyhavn i les cases del voltant des de l’aigua. La barca ens dóna un tomb pel barri ric de Christianhawn, amb cases i pisos bonics, on predomina el vidre perquè passi la llum. Continuem amb vistes al vaixell reial, fins que tornem a passar davant la sireneta i una mica més endavant per l’òpera, un edifici modern i important construït el 2005.

Per acabar el dia intentem anar a

veure la catedral luterana de Copenhaguen, però resulta que està tancada. La veritat és que des de fora estant no fa gaire goig. Veurem si més endavant fem una nova temptativa.

Així doncs que acabem la jornada en la carrer de vianants, on hi ha les botigues, totes tancades, doncs entre 6 i 7 com a màxim tothom tanca la

barraca. Avui o demà els danesos celebren la fi de la II Guerra Mundial i posen a la finestra una espelma. No ho hem pogut veure, i en canvi sí que hem vist rams de flors en algun monument commemoratiu d’aquell desastre.

Dia 5 de maig

Constatem una vegada més que estem a Copenhaguen, i ho dic perquè a l’hotel hi ha una invasió de xinets petitets. Resulta que cada dia apareixen una multitud de nens xinesos ben espavilats i ben educats que no fan gaire fressa i es comporten d’una forma admirable. Pertanyen a un grup musical i de dansa i són nens i nenes entre 8 i 12 anys i encara que és molt difícil saber quants són, te’ls trobes per tot arreu i ben segur són més d’un centenar. Avui ja marxen.

Per nosaltres és el dia de conèixer el nord de la nostra illa. Així doncs que bus i carretera. El dia està ennuvolat veurem quin temps ens espera.

La primera parada és per veure el Frederiksborg Slot, una primera residència construïda en 1560 per Frederik II. Es va incendiar i fou reconstruïda pel propietari de Calsberg, J.C. Jacobsen qur també va ajudar a fundar el museu d’història nacional que ocupa part del palau. Quadres, rellotges, mobles i moltes coses. A destacar la Slotskirken, una

església ricament ornamentada on els monarques danesos foren coronats entre el 1600 i 1800. Al primer pis de l’església les condecoracions als personatges importants: Churchill, Montgomery, Eisenhower, entre molts altres.

La Riddersalen, espectacular, amb el sostre de fusta tallada i la xemeneia de marbre negre. Els jardins queden per una altra ocasió. Dinem al restaurant del propi castell i força bé, com sempre. Cóctel de gambes, pollastre amb patates i verdures, pastís i una cervesa. Cafè.

 

I ja que passàvem per allí, ens acostem als dos grans llacs, la zona d’estiueig i veiem per fora el Federensborg Slot, la residència de la família reial d’estiu. És només per veure la comarca i fer quatre fotos del palau d’estiu dels reis.

Sense perdre gaire el temps continuem viatge doncs ens queda el darrer castell fortalesa per visitar: El Kronborg Slot, més conegut perquè allí va situar-hi —fictíciament— l’acció Shakespeare en el Hamlet.

Aquesta vegada la cosa no va funcionar. Segons la pàgina web no tancaven fins les 5 de la tarda, però quan vam arribar -a les 3:50- ens van dir que ja no podíem entrar. Discussions en veu alta (vol dir amb una certa mala llet) que ens permeten entrar al pati interior del castell i a l’església. De fet a l’interior del castell hi ha poca cosa a veure, però ens va fastiguejar una mica que no ens deixessin entrar.

De fet aquesta fortalesa va estar concebuda per poder controlar els vaixells que entraven per l’estret que, a canvi de pagar unes taxes, garantien la seva seguretat, ja que en aquell temps Dinamarca posseïa la part del sud de l’actual Suècia, i no pas perquè el príncep Hamlet fes el gamarús amb una calavera.

Des de la mateixa fortalesa es veu clarament la costa sueca i els edificis més propers de la ciutat. Ens entretenim una estona per la ciutat d’Helsingor, neta, polida, carrers per a vianants, i botigues, bàsicament de venda d’alcohol, destil·lats de tota mena. L’origen de tot plegat és que a l’altra banda —Suècia— les begudes alcohòliques són força més cares i quan tenen una estona els suecs agafen el ferry i van a buscar provisions per passar les llargues tardes d’hivern.

En compensació el guia ens proposa anar a veure el famós pont de Oresund, també

reclamat per alguns viatgers que estan al dia —jo no—, que comunica Copenhaguen amb Malmoe, una meravella que vam poder contemplar des de molt lluny, en el viatge de tornada des de Helsingor passem prop de l’aeroport, que és on en veu, des de terra, el pont de més a prop. Així i tot convé imaginar-s’ho perquè poca cosa es veu.

Aquest pont es va inaugurar l’any 2000 i té una longitud de 16 kilòmetres. Per la banda danesa està format per un túnel construït a 10 metros per sota l’aigua i una illa artificial, i a continuació enllaça amb el pont amb pilones de 204 metres d’alçada que dóna servei a dos nivells, el superior per al tràfic rodat i l’inferior per al tren.

Dia 6 de Maig

Avui, després d’esgotadors esforços per aconseguir poder fer la visita a la Gran Sinagoga, hi hem pogut entrar. Prèviament ens van demanar que els enviéssim els documents d’identitat per correu i llavors van accedir a que tinguéssim la visita. És el sabbat el setè dia de la setmana i dia sagrat segons la tradició jueva, un dia en què no es poden realitzar altres activitats que les religioses. Ja d’entrada ens adonem que la seguretat de la sinagoga està garantida per la policia les 24 hores del dia, degut a que ja han tingut tristes experiències —atemptats—. Estàvem convocats a ¾ de 10, però la visita es va retardar degut a que estaven fent les cerimònies del sabbat. Aprofitant la circumstància vam anar a veure la catedral luterana, que no havíem pogut visitar anteriorment perquè estava tancada.

La catedral actual és la cinquena església edificada sobre les runes d’altres anteriors que, la veritat sigui dita de pas, feien més goig que no pas l’actual, que sembla feta per un paleta del boom de la construcció, tot i que va tenir un arquitecte —que no esmento el seu nom— i les guies no destaquen gairebé res d’interès important.

Complert el temps d’espera, podem entrar a la sinagoga. De fora, un edifici sense rellevància. Ens adverteixen que no podem fer fotos i que les dones, han d’anar al balcó. Si teniu ocasió veieu una pel·lícula feta per un israelita que es diu “El balcón de las mujeres” de 2016, on explica les dèries i fòbies dels jueus ortodoxes i sobretot dels seus rabins.

Els homes entrem a la part baixa del temple. Prèviament ens han advertit que ens havíem de cobrir la closca amb la kippah. Estan en les seves oracions. El temple no està gaire concorregut. Com sol passar en altres religions, els assistents majoritàriament homes d’edat provecta. A l’altar se suposa que era el rabí que constantment cantava —és un dir— o recitava uns textos —oracions— i feia la mateixa gestualitat que veiem en el Mur de les lamentacions de Jerusalem. Com a espectadors atents i respectuosos, costa una mica d’entendre aquestes cerimònies, però mai les havíem vist en directe. Devíem estar uns vint minuts i vam marxar, una mica desorientats per tot el que hem vist.

La següent visita és el Rosenburg Slot amb els seus jardins. És una visita des de l’exterior i jardins perquè no tenim temps per altra cosa. Uns jardins molt ben cuidats i el palau reial realment molt bonic. No el podem visitar. Ara és més aviat un museu on hi ha referències de la monarquia, quadres, objectes,... Va ser residència d’estiu dels reis fins que n’hi va

haver un —Frederic IV— que li va semblar que era petit i en va fer construir un altre, el Fredensborg.

Finalment ens queda la visita a l’Amaliensborg Slot, un palau que va fer construir Frederic V el 1760, format per quatre construccions pràcticament idèntiques i que una d’elles, es pot visitar parcialment. El que queda clar és que cada rei no li venia de unes monedes d’or per fer-se construir un altre palau. Els antics no els agradaven prou. Aquí ens parlen de la II Guerra Mundial, de l’ocupació dels alemanys, de que el rei es passejava a cavall —per dintre el palau— per demostrar (!) que Dinamarca era lliure, i de les epopeies en posar la bandera danesa dalt de l’edifici contra la voluntat dels nazis.  Acabada la visita seguim fins a la Marmorkirken, església evangèlica luterana, amb una cúpula immensa de l’estil de l’església de Sant Pere a Roma. Una inscripció al frontispici: Herrens-Ord-Bliver-Evindelic, paraules en danès que més o menys volen dir: “La paraula del senyor dura per 

sempre”.

En front de l’església una estàtua eqüestre del rei, que ve a dir: primer Déu, després el rei, i si queda alguna cosa, el poble.

I s’acaba el viatge. Dinar de comiat en un bonic restaurant, amb copa de cava danesa inclosa, i cap a l’aeroport, el Københavns Lufthavn, Kastrup, un aeroport molt gran—hub, 30 milions de passatgers a l’any—, per gastar les poques corones que ens queden.

Sans i estalvis arribem a Barcelona. Fins la propera.